Em dic Jordi Manrique i vaig néixer a Barcelona al 1965.

La meva afició per la fotografia va començar quan el meu pare em va regalar la seva càmera Olympus Penn EE-2. Des d’aquell instant em vaig sentir absolutament atret per la fotografia, anant a tot arreu amb aquella càmera gràcies a la qual avui dia hi ha imatges d’uns moments i persones que d’altra manera haguessin desaparegut en l’oblit i que, avui, quan algú veu aquelles fotos se li dibuixa un gran somriure a la cara.

Als 14 anys vaig estudiar revelat de fotografia en blanc i negre, i allò em va acabar d’enamorar d’aquest art que és capturar els instants per a que no desapareixin en el temps. Aquell aprenentatge el que va fer que tingui una especial predilecció per aquest tipus de fotografia. El fotògraf Ted Grant (Toronto – 1929) va dir “quan fotografies persones en color, fotografies la seva roba, quan ho fas en blanc i negre, fotografies la seva ànima”. Aquesta és potser la definició que més m’agrada sobre la fotografia en blanc i negre.

Amb la irrupció de la fotografia digital vaig adquirir la meva primera càmera reflex, i per aquelles coses de la vida, vaig acabar estudiant novament fotografia amb un grup d’aficionats. Dos anys més tard, vaig formar part dels professors que anaven formant a nous fotògrafs aficionats, i alguns d’aquests alumnes han fet també el salt a la fotografia professional.

A l’actualitat em dedico professionalment a la fotografia tant d’estudi com exterior amb una especial predilecció pel retrat, fent també treballs en fotografia publicitària i esportiva i, últimanent, imatges aèries amb dron, especialitat per la que disposo de la titulació de pilot, treballant en tots els casos com a freelance des del Masnou.

I com va dir Ferdinando Scianna (Sicilia 1943), “si la fotografia no és art, pitjor per l’art“. I no li manca raó!.